Avui, 28 d’agost de 2019, fa 10 anys que en Jordi ens va deixar.
El 1976 tres nens estrenaven una petita escola. Era el primer pas d’un projecte que avui coneixem com autisme la garriga. Els pares i les mares d’aquells nens, afectats per l’autisme, van decidir crear unes estructures professionals on els seus fills i molts d’altres amb necessitats molt específiques poguessin desenvolupar la seva vida i compartir-la amb les seves famílies. En Jordi es va fer gran amb el projecte, que li va permetre una vida a la seva mida i una feina d’acord amb les seves capacitats.
El 28 d’agost del 2009 en Jordi ens va deixar. El seus pares, en Jordi i la Rosa Maria, el seu germà Roger i el seu oncle Francesc ens han seguit acompanyant tots aquests anys perquè, encara que en Jordi ja no hi és, la resta de nois i noies d’autisme la garriga tinguin una vida digna i feliç com la que ells van somniar i van aconseguir per al seu Jordi.
Famílies i professionals d’autisme la garriga recordem amb enyorança en Jordi i agraïm de tot cor al seus pares, al seu germà i al seu oncle la immensa generositat de seguir treballant per la felicitat dels companys i companyes d’en Jordi.
La mare d’en Jordi, amb un especial talent per a l’escriptura que l’ha portada a publicar diferents llibres, va publicar Entre dos silencis. Aquest és un llibre fruit de l’immens amor de la Rosa Maria per al seu fill al que dona veu per explicar-nos les seves experiències. Pensem que no hi ha millor manera de recordar al nostre estimat Jordi que amb uns paràgrafs d’aquest llibre.
“I ja em tens, avi, fent de gallinaire! I segur que és molt important, perquè la mare, sempre que vénen a casa amics, els ho explica, els ensenya els ous que jo porto del Centre i diu que, gràcies a mi, a casa fem uns pastissos, unes coques i uns flams d’allò, més bons, perquè jo tracto molt bé les gallines i per això fan aquests ous tan grans. I després de dir-ho, tots em feliciten i jo, llavors, estic molt content perquè em sento útil, veig que el que faig te un sentit bo i m’ho agraeixen. Però la mare no explica mai les coses que fa en Gerot, ni les empreses que porten els cosinets. Només parla de mi; suposo que ho fa perquè el meu treball és el més important de tots. I això que els teus altres néts han estudiat molt! Tenen un títol d’aquells que donen a les universitats.
Jo, avi, no és que em vulgui posar mèrits ni vulgui fanfarronejar, que ja he sentit dir que no està bé voler ser més que els altres ni presumir de fer-ho tot millor. Però a tu sí que t’ho explico, perquè estiguis tranquil i sàpigues que en Titu, el teu primer nét que tan preocupat et tenia, ara se sent estimat de tots, és un noi molt feliç, el més alt de tota la família i el que té la feina més bona.
I també haig de dir-te que, gràcies a tu, avi, que sempre has entès tan bé els meus pensaments, estic més seré, les nits no se’m fan tan llargues i ja no sento tant el neguit de no saber parlar, perquè he descobert que, on hi ha sentiments i amor, ja no calen paraules…”
Esteller, Rosa M.(2003). Entre dos silencis. Barcelona: Baula.
