null

Tot sobre l'Autisme

L’autisme / Símptomes associats / Autisme i familia / Documentació / Enllaços d’interès

Trastorn de l’Espectre Autista (TEA)

El trastorn de l’espectre autista (TEA) és un trastorn neurobiològic del desenvolupament, que ja es manifesta durant els tres primers anys de vida i que perdurarà al llarg de tot el cicle vital.

El TEA, no és originat per una única causa. Es tracta d’un trastorn plurietiològic, on diversos dels factors afavoridors d’aquest trastorn, son encara desconeguts.

L’autisme

El trastorn de l’espectre autista (TEA) és un trastorn neurobiològic del desenvolupament, que ja es manifesta durant els tres primers anys de vida i que perdurarà al llarg de tot el cicle vital.

Els símptomes fonamentals de l’autisme són dos:

  • Deficiències persistents en la comunicació i en interacció socials.

  • Patrons restrictius i repetitius de comportament, interessos o activitats.

Els signes que poden ser indicatius de TEA en els infants són:
• Al parvulari i a l’escola, hi ha manca d’interès pels altres nens.
• No comparteixen interessos (no acostumen a assenyalar amb el dit allò que els crida l’atenció per compartir-ho amb l’altre).
• Absència de joc simbòlic (donar menjar a les nines, fer dinar amb la fireta, jugar a cotxes com si fossin de veritat, etc.).
• Hi ha poc contacte visual i no observen l’expressió de la cara de l’interlocutor quan veuen plegats alguna cosa inusual. No acostumen a fer la rialla social.
• El seu llenguatge, si n’hi ha, és literal (no entenen les bromes, els acudits, els dobles sentits ni les metàfores).
• Eviten el contacte físic o els hi agrada poc. Acostumen a tenir hipersensibilitat tàctil, olfactiva, gustativa i auditiva. Sovint hi ha poca sensibilitat al dolor.
• Reaccionen poc davant la veu dels pares, cosa que pot fer sospitar un dèficit auditiu.
• Tenen interessos inusuals. Aquest són repetitius i no compartits.
• Poden mostrar comportaments estranys, repetitius i autoestimulants, com el balanceig, el moviment d’aleteig de mans o caminar de puntetes, entre altres.
• Els que presenten més nivell intel·lectual noten que són diferents, i no entenen què els hi passa. Són la peça del puzle que no saben acoblar-se ni encaixar, en el tauler social.

Etiologia i prevalença del trastorn de l'espectre autista (TEA)

El TEA, no és originat per una única causa. Es tracta d’un trastorn plurietiològic, on diversos dels factors afavoridors d’aquest trastorn, son encara desconeguts.

Actualment sabem que hi ha factors genètics, que expliquen una major incidència en algunes famílies i una alta concordança entre els bessons univitel·lins.
També hi ha factors ambientals, que actuen com a factors de risc, propiciant l’aparició del trastorn. L’edat avançada dels pares, la ingesta de tòxics i determinats fàrmacs durant l’embaràs (valproat), així com el baix pes al néixer, son factors que s’han pogut relacionar amb l’aparició del TEA.
Queden per tant, ben descartades, les antigues teories psicològiques, que sostenien que l’autisme era afavorit per una relació freda i poc empàtica dels pares cap al nadó, (teoria de la mare nevera). Teoria que va provocar sentiments de culpa, als pares i mares de nens amb TEA.

Per altra banda, la prevalença del TEA, segons els DSM-5, s’estima que és al voltant del 1% de la població. Afectant tant a la població infantil com a l’adulta, ja que el trastorn afecta a la persona durant tot el cicle vital.
Afecta amb més freqüència als homes que a les dones, en una proporció de 4 a 1.

Aquest increment del nombre de persones afectades, tant es pot explicar per la millora en el diagnòstic, que ha fet aflorar nous casos no diagnosticats anteriorment, com per un possible augment del nombre d’afectats i canvis en els criteris diagnòstics en el DSM-5.

Criteris diagnòstics del trastorn de l'espectre autista (TEA)

La concepció de l’autisme ha canviat significativament els últims anys, gràcies als avenços en la seva investigació. L’última versió de la classificació internacional de trastorns mentals més important, el Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders-5 (DSM-5), reconeix aquests progressos i inclou l’autisme dins dels trastorns del neurodesenvolupament, defugint de l’antiga conceptualització de Trastorn Generalitzat del Desenvolupament (TGD).
En canvi, l’altra classificació internacional dels trastorns mentals, el International Statistical Classification of Diseases and Related Health Problems-10 (ICE-10), manté l’antiga classificació. Els trastorns del neurodesenvolupament són un grup de trastorns que tenen el seu origen en el període de gestació. Es caracteritzen per deficiències en el desenvolupament que produeixen limitacions a àrees específiques o limitacions globals a nivell personal, social, acadèmic, laboral, etc.

A més a més, l’autisme passa a anomenar-se trastorn de l’espectre autista (TEA), ja que reconeix la simptomatologia autista comuna a tots els individus en un ampli ventall de fenotips. És per això que desapareixen els subtipus d’autisme (síndrome de Rett, síndrome d’Asperger, trastorn desintegratiu de la infància, trastorn generalitzat del desenvolupament no especificat).

En aquesta classificació, es considera que les característiques fonamentals de l’autisme són: un desenvolupament de la interacció social i de la comunicació clarament anormals o deficitaris, i un repertori molt restringit d’activitats i interessos.

A continuació es presenten els criteris diagnòstics del trastorn de l’espectre de l’autisme segons el DSM-5 (APA, 2013).

A. Deficiències persistents en la comunicació i en la interacció social en diversos contextos, manifestat pel següent, actualment o pels antecedents
A.1. Deficiències en la reciprocitat socioemocional; per exemple:
– acostament social anormal,
– fracàs de la conversa normal en ambdós sentits,
– disminució en interessos, emocions o afectes compartits,
– fracàs en iniciar o respondre a interaccions socials
A.2.Deficiències en les conductes comunicatives no verbals utilitzades en la interacció social; per exemple:
– comunicació verbal i no verbal poc integrada,
– anormalitat en el contacte visual i del llenguatge corporal,
– deficiències en la comprensió i l’ús de gestos,
– manca total d’expressió facial i de comunicació no verbal
A.3. Dèficits en el desenvolupament, manteniment i comprensió de relacions; per exemple:
– dificultats per ajustar el comportament a diversos contextos socials,
– dificultats per compartir el jocs imaginatius o per fer amics,
– absència d’interès per altres persones

B. Patrons restrictius i repetitius de comportament, interessos o activitats, que es manifesten en dos o més dels següents punts, actualment o pels antecedents (els exemples són il·lustratius però no exhaustius)
B1. Moviments, ús d’objectes o parla estereotipada o repetitiva; per exemple:
– estereotípies motrius simples,
– alineació de joguines,
– canvi de lloc dels objectes,
– ecolàlia,
– frases idiosincràtiques
B2. Insistència en la monotonia, excessiva inflexibilitat a rutines, o patrons ritualitzats de comportament verbal i no verbal; per exemple:
– gran angoixa davant petits canvis,
– dificultats amb les transicions,
– patrons de pensament rígids,
– rituals de salutació,
– necessitat de fer sempre la mateixa ruta o menjar el mateixos aliments cada dia.
B3. Interessos molt restrictius i fixes que son anormals quant a la seva intensitat i focus d’interès; per exemple:
– fort vincle o preocupació fort cap a objectes inusuals
– Interessos excessivament circumscrits i perseverants
B4. Hiper o hiporreactivitat als estímuls sensorials o interès inusual per aspectes sensorials de l’entorn; per exemple:
– aparent indiferència al dolor/temperatura,
– resposta adversa a sons i textures específiques,
– olorar o tocar excessivament objectes,
– fascinació visual amb llums o moviments

B. Els símptomes han d’estar presents en el període de desenvolupament primerenc. No obstant, pot no manifestar-se totalment fins que les demandes socials sobrepassen les seves limitades capacitats. Aquests símptomes poden estar emmascarats per estratègies apreses en fases posteriors de la vida.
C. Els símptomes causen deteriorament clínicament significatiu en l’àrea social, laboral o altres importants pel funcionament habitual.
D. Les alteracions no s’expliquen millor per una discapacitat intel·lectual o per un retard global del desenvolupament.

La Discapacitat Intel·lectual (DI) i el TEA van unides amb freqüència. Per fer un diagnòstic amb comorbiditat de TEA i DI, la comunicació social ha d’estar per sota de l’esperat a nivell general del desenvolupament.

Les persones anteriorment diagnosticades, segons el DSM-IV de trastorn autista, Asperger o trastorn generalitzat del desenvolupament no especificat, actualment se’ls aplicarà el diagnòstic de TEA.

Així mateix, les persones amb deficiències notables de la comunicació social, però que no reuneixen criteris per al diagnòstic de TEA, han de ser avaluades per diagnosticar un nou trastorn que ha definit el DSM-5 anomenat “trastorn de la comunicació (pragmàtic) social” La diferencia principal amb un TEA és que en el trastorn de la comunicació social no s’acompleix el criteri diagnòstic B, pel que no s’observen patrons restrictius i repetitius de comportament, interessos o activitats…

A més a més dels criteris diagnòstics, cal especificar si:
– s’acompanya o no de discapacitat Intel·lectual,
– s’acompanya o no deteriorament del llenguatge,
– està associat a una afecció mèdica o genètica, o un factor ambiental coneguts,
– està associat a un altre trastorn del neurodesenvolupament mental o del comportament, amb catatonia

També, cal especificar nivell de severitat:
Nivell 1: necessita ajuda
Nivell 2: necessita ajuda notable
Nivell 3: necessita ajuda molt notable

Si analitzem el contingut d’aquests criteris diagnòstics, observem que, amb independència dels dos símptomes fonamentals, s’inclou un criteri referent a l’inici simptomatològic (C), de manera que només es pot diagnosticar el trastorn de l’espectre autista si els criteris A i B es donen durant la primera infància. El motiu de la inclusió d’aquest criteri temporal és el de poder diferenciar entre el TEA que, per definició, apareix molt precoçment, del trastorn desintegratiu de la Infància, que es manifesta després d’un període d’aparent normalitat no inferior als 2 anys d’edat.

Altres manifestacions clíniques del trastorn de l'espectre autista (TEA)

Tota síndrome clínica presenta, a part dels anomenats símptomes fonamentals, nuclears o patognomònics, i que constitueixen la base de la seva definició, un conjunt de símptomes secundaris o associats (que no són necessaris per incloure a un subjecte particular en una categoria diagnòstica donada) i que poden variar notablement en cada individu.

Pel que fa a l’autisme, un símptoma associat de primer ordre el constitueix la discapacitat intel·lectual, que afecta un 50%, aproximadament de tota la població, ja que, contràriament al que s’ha manifestat moltes vegades i sense fonament, una proporció important de la població que pateix aquesta síndrome presenta un QI dins dels límits de la discapacitat intel·lectual.

Conjuntament amb la discapacitat intel·lectual, es presenten els símptomes secundaris de l’autisme més freqüents són:
– Hiperactivitat (infància)
– Hipoactivitat (adolescència i edat adulta)
– Humor làbil
– Baixa tolerància a la frustració
– Crisi d’agitació (amb o sense causa aparent)
– Impulsivitat
– Autoagressivitat
– Heteroagressivitat (menys freqüent que la autoagressivitat)
– Alteracions del son
– Trastorns de l’alimentació (hiperselectivitat, pica)
– Crisis epilèptiques (20-25% de la població total)

Teories explicatives del trastorn de l'espectre autista (TEA)

Actualment les investigacions científiques apunten a varis gens, que poden o no, coincidir en les persones afectades. És per això, que diferents autors intenten descriure el trastorn psicològic global subjacent a la simptomatologia comportamental que observem en les persones amb TEA.
Les teories més reconegudes són les següents:
– La teoria de la ment
– La teoria de la disfunció executiva
– La teoria de la coherència central feble
– La teoria de l’empatia-sistematització

La teoria de la ment

La teoria de la ment va ser formulada per Simon Baron-Cohen, Alan Leslie i Uta Frith el 1985 i és la teoria explicativa del primer criteri (A) simptomatològic del DSM-5 i intenta explicar les deficiències persistents en la comunicació i la interacció social en diversos contextos de les persones amb TEA.
La teoria de la ment és l’habilitat que tenen les persones neurotípiques (persones aparentment sense cap trastorn mental) per representar els estats mentals dels altres. Aquesta capacitat apareix de manera innata durant els primers estadis del desenvolupament infantil i s’instaura cap als 4-5 anys. Gràcies a ella, atenem les senyals socials de l’entorn i ens desenvolupem socialment. Les persones amb TEA tenen aquesta capacitat alterada (existeixen diferents graus d’afectació), pel que cal treballar-la per potenciar-la.

Aquesta capacitat mental no només es tracta de preveure la conducta en termes d’intencions (entendre què pensa i/o vol fer una altra persona), sinó que inclou estats mentals més profunds: pensar, creure, conèixer, somniar, enganyar, etc. Amb aquesta habilitat podem explicar i preveure el comportament social de les persones que ens envolten.

La capacitat d’atribuir estats mentals a l’altre implica:
1. Ser capaç de tenir creences sobre les creences dels altres. Això és, llegir la ment de l’altre, saber i anticipar què pensen.
2. Ser capaç de fer o preveure alguna funció de les creences atribuïdes. Això es refereix a reconèixer “per què” una altra persona té un pensament determinat.
3. Requereix d’unes habilitats que es solen desenvolupar en els nens neurotípics de manera natural, com ara:
L’atenció conjunta: és la capacitat d’atendre a un mateix estímul de manera sostinguda i apareix cap als 9 mesos d’edat.
Empatia cognitiva i emocional: fa referència a la capacitat de posar-se al lloc de l’altre i apareix cap als 2 anys.

Moure’s en un terreny mentalista és molt difícil per a les persones amb TEA, ja que les persones amb un desenvolupament normatiu inferim la informació que no és explícita, però la persona amb autisme té moltes dificultats per fer-ho. Les persones amb autisme necessiten trencar en petits trossos les conductes socials per poder-les comprendre i aprendre de manera gradual.

Per tal d’avaluar aquesta capacitat mentalista es presenten dues tasques a realitzar: la falsa creença de primer ordre (“Joan creu que l’altre creu”), amb proves com la de la Sally i Anne, de Wimer Perner; i la falsa creença de segon ordre (“Joan creu que l’altre creu que creu”) amb proves com la tasca d’aniversaris, de Sullivan i Cols.

La teoria de la disfunció executiva

La teoria de la disfunció executiva va ser formulada per Pennington y Ozonoff, 1996; Russell, 1997, i altres, i és la teoria explicativa del segon criteri (B) simptomatològic del DSM-5, i intenta explicar els patrons de comportament, interessos i activitats restringits i estereotipats de les persones amb TEA.

Les funcions executives (FFEE), són un conjunt d’habilitats cognitives que es posen en pràctica per dur a terme activitats de manera autònoma. Aquestes capacitats, també innates, ens permeten organitzar-nos, ser flexibles, anticipar, planificar, posar-nos objectius i metes, controlar els propis impulsos, etc.

Són un conjunt de processos cognitius que actuen en situacions noves per les quals no teníem un pla previ d’actuació.
Es troben localitzades en el còrtex prefrontal. És l’última part del cervell en madurar, ho fa des dels 12 mesos als 18 anys, amb dos pics destacables als 4 i als 18 anys.

Existeixen diverses funciones neuropsicològiques de les FFEE:

1. La inhibició de resposta. És la capacitat per inhibir (no respondre voluntàriament), respostes motrius i emocionals immediates a un estímul, esdeveniment o succés, posposant la satisfacció immediata per metes més importants a llarg termini. Per exemple, evitar plorar en una entrevista de feina, o cridar quan estem enfadats, ja que som capaços de preveure que no fer-ho, encara que volguéssim, serà millor. També forma part de la capacitat d’inhibició de resposta, una altra habilitat: la resistència a la distracció. Això ens permet evitar estímuls que puguin interferir en el seguiment d’un procés (distreure’ns).

2. La memòria de treball. La fem servir per emmagatzemar informació com a prerequisit o eina per resoldre situacions futures. Els autors la divideixen en dos tipus; per una banda, trobem la Memòria de Treball Verbal (MTV) que és la parla autodirigida que permet regular el comportament autònomament, és a dir, donar-se autoinstruccions per seguir regles i dirigir el comportament cap alguna meta.
Per altra banda, trobem la Memòria de Treball No Verbal (MTNV), que és pensar en imatges visuals del passat per guiar-nos en un present). Per a poder desenvolupar la MTNV, necessitem tenir percepció retrospectiva, capacitat de previsió, consciència i domini del temps i capacitat d’imitació d’un comportament nou.

3. L’autoregulació de l’estat d’alerta, emocional i motivacional. És una altra capacitat que tenim les persones de canviar el nostre comportament (conducta) segons el context. Les persones no ens comportem de la mateixa manera quan estem en família que amb els companys de feina, tot i que seguim sent la mateixa persona. Per poder autoregular aquests aspectes caldrà:
– Modular les respostes a les situacions
– Contenir i comprendre reaccions emocionals
– Alterar les reaccions emocionals si ens distreuen de l’objectiu final
– Generar emocions o motivacions noves

4. Les FFEE són necessàries per a la resolució de problemes. És la capacitat de la persona per anticipar i preveure els resultats a una acció, activitat etc. Implica:
– Fixar metes i identificar objectius
– Planificar accions
– Seqüenciar passos en ordre temporal i espacial
– Prioritzar necessitats i tasques
– Iniciar una tasca
– Flexibilitat per passar d’un focus d’atenció a un altre, tolerar canvis, etc.

 

La teoria de la coherència central feble

La teoria de la coherència central feble, va ser formulada per Uta Frith el 1989; Joliffe i Baron Cohen el 1999, i tracta d’explicar la dificultat que presenten les persones amb TEA per integrar la informació en un únic “tot” coherent i general; focalitzant la seva atenció en petits detalls (processament fragmentari).

Es veuen implicades dues parts:

Perceptual: implica la preferència que tenen les persones amb TEA per processar la informació local abans que la global. Com s’observa en molts casos, les persones amb TEA es fixen abans en els detalls concrets d’imatges o objectes que en la seva totalitat. Es pot avaluar mitjançant el Test de Navon (1977).

Conceptual: les persones amb TEA solen fracassar en el processament del sentit contextual i el coneixement previ. Moltes vegades no entenen situacions i contextos ja viscuts amb anterioritat. Es pot avaluar mitjançant imatges tipus Gestalt (efectes òptics)

Així doncs, les persones amb TEA són processadores locals de la informació, i les persones amb un desenvolupament normatiu, processadores globals.

Són menys susceptibles d’il·lusions òptiques, i gràcies al seu processament local són més ràpides en proves de buscar detalls i tenen altes habilitats en les cerques visuals. Obtenen puntuacions molt elevades en proves com el test del disseny de cubs i test de les figures emmascarades (ambdós de Shah i Frith, 1993).

 

La teoria de l’empatia-sistematització

La teoria de l’empatia-sistematització (e-s), va ser formulada per Simon Baron Cohen el 2009 i tracta d’explicar les dificultats de les persones amb TEA per establir comunicació i crear relacions socials.

Es teoritza que existeix una gradació d’empatia i sistematització, és a dir, l’autor defensa que hi ha cervells excessivament empàtics (amb altes capacitats per posar-se al lloc de l’altre però amb poques capacitats de sistematització) i cervells excessivament sistemàtics, és a dir, amb poques capacitats empàtiques). Les persones amb TEA tendeixen a estar més a prop de l’extrem sistemàtic, mostrant una hipoactivitat en quasi totes les àrees cerebrals del circuit de l’empatia.

Mitjançant l’aprenentatge, les persones amb TEA poden desenvolupar “l’empatia cognitiva”, una empatia apresa. Aquesta però, mai serà intuïtiva ni primitiva, com les de les persones neurotípiques. També existeix l’empatia afectiva, és l’element reactiu de l’empatia cognitiva, és a dir, veure si una reacció emocional s’ajusta als pensaments i sentiments d’una altra persona.

Les persones quan sistematitzen busquen les regles per les quals es regeix un sistema per poder preveure com evolucionarà, manipular una variable, modificar un sistema i inventar un de nou. En aquest sentit, les persones amb TEA acostumen a presentar interessos relacionats amb sistemes de col·lecció (tipus de dinosaures), sistemes mecànics (funcionament ràdio), sistemes numèrics (horari de trens, calendaris), sistemes abstractes (música), sistemes naturals (meteorologia), sistemes socials (rutina dansa amb parella de ball) i sistemes motors (saltar d’un trampolí).

També és característic que busquin i creïn patrons en coses “no sistemàtiques” per trobar un espai de seguretat, dins d’un mon insegur per ells.

Aquesta forta tendència a la sistematització podria explicar també, les dificultats de generalització de les persones amb TEA.
Aquestes dificultats es poden avaluar mitjançant el test “Cociente de empatía”, versió espanyola del EQ de Baron-Cohen.

Tractaments del trastorn de l'espectre autista (TEA)

Les dades provinents del estudis científics permeten afirmar avui dia, que la causa de l’autisme és biològica (amb una influència molt rellevant dels factors genètics) i no una alteració psicogènica, és a dir, l’expressió clínica d’un trauma psicològic. Aquesta constatació ha permès elaborar, des de fa temps, programes d’atenció psicopedagògica individualitzats i aplicar tractaments farmacològics que poden millorar certs símptomes i que permeten per tant que el nen o adult tingui més possibilitats de desenvolupar els seus potencials.

Per millorar el pronòstic de les persones afectades de TEA, és molt important realitzar un diagnòstic primerenc i iniciar el tractament el més d’hora possible. Els programes d’intervenció han de ser integrals (adreçats a totes les àrees evolutives i als diferents contexts) i tenir en compte les característiques individuals de cada persona. La coordinació entre els diferents professionals i serveis que atenen el nen/a afectat ha de ser molt efectiva i és recomanable que un dels professionals implicats actuï com a referent, amb la missió de coordinar les diverses actuacions i esdevenir l’interlocutor preferent de la família. Respecte d’aquesta, és molt important que els pares rebin un assessorament i suport adequats, i que s’elabori un programa per a la llar, amb descripció d’objectius específics i metodologia de treball.

Els serveis bàsics dirigits als afectats han de cobrir les seves necessitats, des del moment en que són diagnosticats i durant tot el cicle vital, amb serveis de suport a les famílies, que permetin als pares conviure amb el fill afectat com més temps millor, sense desestructurar el nucli familiar i aconseguir així una veritable integració en la societat.

Alguns dels tractaments conductuals actuals són:
– ABA (Applied Behaviour Analysis)
– DENVER (Early Start Denver Model)
– PECS (Picture Exchange Communication System)
– TEACCH (Treatment and Education of Autistic Related Communication Handicapped Children)

ABA (Applied Behaviour Analysis)

ABA és la ciència que aplica de forma sistemàtica els principis de l’anàlisi del comportament per millorar la conducta social de les persones amb trastorn de l’espectre autista. Aplicar l’ABA significa adaptar els coneixements basats en els estudis empírics de la Teoria de l’Aprenentatge i la modificació de conducta a la població amb TEA. En un primer moment cal d’identificar les àrees prioritàries d’intervenció, per poder treballar seguint el mètode ABA i millorar les conductes. Per una banda, amb el mètode es pretén augmentar conductes socials i de comunicació i, per l’altra, reduir conductes estereotipades, repetitives i inflexibles. L’ABA ha de serindividualitzat, estructurat, intensiu i extensiu, és a dir, aplicat a tots els contextos de la persona amb TEA i s’hi ha de veure implicat tothom: família, mestres, terapeuta, companys, etc. Les tècniques que s’utilitzen es basen en els següents fonaments: conseqüències (reforç i càstig), extinció, estímuls discriminadors , assaig discret, suport, desglossament, i emmotllament.

DENVER (Early Start Denver Model)

L’Early Start Denver Model (ESDM) és un enfocament de la intervenció integral conductual primerenca pels nens amb autisme, d’entre 12 a 48 mesos . El programa inclou un currículum del desenvolupament, que defineix les competències que s’han d’ensenyar en un moment donat i un conjunt de procediments d’ensenyament. Es pot dur a terme per equips de teràpia i/o pares en els programes de grup o sessions de teràpia individual, ja sigui en una clínica o a la llar del nen.

Les psicòlogues Sally Rogers i Geraldine Dawson van desenvolupar l’Early Start Denver Model com una extensió a les edats primerenques del Model de Denver que Rogers i els seus companys van desenvolupar i refinar. Aquest programa d’intervenció primerenca integra un model de desenvolupament centrat en la relació amb les pràctiques d’ensenyament ben validades d’Anàlisi de Comportament Aplicat (ABA).

Les seves característiques principals són les següents :
• Estratègies d’anàlisi de conducta aplicada naturalistes (degut als problemes de generalització)
• Sensible a la seqüència normal de desenvolupament
• Gran participació i implicació dels pares
• Enfocament en l’intercanvi interpersonal i l’afecte positiu (crear estats emocionals positius)
• Compromís compartit amb les activitats conjuntes
• Llenguatge i comunicació ensenyats dins una relació basada en l’afecte positiu
• Teràpia intensiva (degut a que tenen menys oportunitats d’aprenentatge)
• Joc com a marc d’intervenció (l’adult ha de ser un bon company de joc)
• Intervenció basada en la relació interpersonal

La qualitat del desenvolupament depèn de l’afecte positiu, la reciprocitat, la sensibilitat i la responsabilitat de l’adult cap al nen. Les alteracions biològiques dels TEA impliquen una deficiència de base de la motivació social, a causa de la falta de sensibilitat al reforç social d’aquestes persones (hipòtesi de la motivació social). Aquesta manca de sensibilitat es deu a un fracàs en la preferència per la informació social del seu entorn: les cares dels altres, les veus, els gestos i la parla.

L’atenció primerenca frena la simptomatologia negativa que provoca l’autisme i incrementa els aprenentatges d’imitació, joc, atenció compartida, comunicació verbal i no verbal, desenvolupament social i emocional, habilitats cognitives i motrius.

PECS (Picture Exchange Communication System)

El Picture Exchange Communication System és un sistema de comunicació augmentatiu i/o alternatiu que, mitjançant l’intercanvi d’imatges, recolza l’aprenentatge de la parla. Va ser dissenyat per Andy Blondy i Lori Frost al 1985. Es tracta d’ensenyar a la persona amb dificultats greus de comunicació a fer servir un sistema útil per comunicar-se. En el cas que la persona pugui parlar, serà un sistema que augmenti la parla.

El programa PECS va ser utilitzat per primera vegada en el “Delaware Autistic Program” i ha rebut reconeixement mundial per centrar-se en el component de la iniciació a la comunicació. PECS no requereix materials complexos ni cars, va ser creat per educadors tenint present les residències i les famílies, motiu pel que pot ser utilitzat en diversos contextos situacionals.

El sistema consisteix en què l’alumne obté un reforçador intercanviant prèviament una (o vàries) imatges . Està basat en l’anàlisi aplicat de la conducta (ABA) i en l’enfocament piramidal de l’educació d’Andrew Bondy que postula com un dels seus pilars la comunicació funcional. Així doncs, és la modalitat per a treballar la comunicació des de la base de la teràpia conductual.

L’edat per utilitzar PECS no és important sempre que hi hagi una motricitat suficient per a fer la pinça i agafar la imatge (20 mesos) i ser capaç d’anar a buscar la cosa que es vol. Tot i això, amb una intervenció precoç hi pot haver una molt bona evolució i no és un impediment a nivell cognitiu perquè ensenya a discriminar imatges.

Està estructurat en 6 fases més una d’atributs i totes les fases es construeixen a partir de l’anterior, de manera que si ens saltem una fase no es pot esperar el mateixa resultat. Abans de començar les fases cal fer un pas previ: un registre per tal d’avaluar quins són els reforçadors de l’alumne. L’alumne anirà avançant en les fases quan assoleixi un criteri de domini (objectiu), que podrà observar-se a partir dels registres de dades que recull l’entrenador.

TEACCH (Treatment and Education of Autistic Related Communication Handicapped Children)

El mètode TEACCH (Treatment and Education of Autistic Related Communication Handicapped Children), és un enfocament educatiu i terapèutic holístic al servei de les persones amb TEA. És un programa estatal de Carolina del Nord, creat el 1966 i desenvolupat per Eric Schopler. L’objectiu principal és preparar a les persones amb TEA a viure i treballar més eficaçment a la llar, l’escola i la comunitat.

És una filosofia d’intervenció que té en compte les dificultats i potencialitats de cada persona i que adapta els diferents entorns estructurant el temps i l’espai, perquè la persona amb TEA els trobi comprensibles.

Els components bàsics d’estructuració són quatre:

Estructura física de l’entorn i del temps: Es posa en pràctica establint límits físics i/o visuals clars, de manera que tot l’espai tingui un sentit. Cada activitat està clarament associada a un espai. També es minimitzen els distractors visuals i auditius. En una aula poden haver espais com: treball 1 a 1, treball autònom/independent, transició, zona de joc, menjador i activitat en grup. Aquesta estructuració proporciona informació sobre “on estan les persones”, “on estic jo”, “on passa cada cosa”, “on he de fer cada activitat”, “on es troba cada cosa”, etc.
Utilitzar suports visuals adaptats al nivell d’abstracció de la persona i facilita la comprensió del temps. Se li dissenya un horari individual que li proporciona informació sobre “on estaré”, “què faré” i “quan ho faré”.

Estructuració de l’organització del treball. Sistemes de treball: Normalment es fa servir perquè la persona amb TEA aprengui a treballar de manera autònoma. És una manera d’estructurar la feina responent a 5 preguntes bàsiques: “quin treball he de fer?”, “quant treball he de fer?”, “com sabré que he acabat?”, “que passarà quan acabi?” i de quina manera he d’anar realitzant les diferents tasques?”

Estructuració visual: Aquest component té en compte 3 elements:
A. Organització visual per facilitar la realització d’una tasca.
B. Instruccions visuals, per ensenyar la seqüència de passos específics que ha de seguir la persona amb TEA per completar una tasca.
C. Claredat visual, per captar l’atenció de la persona amb TEA cap a la informació més útil i rellevant.

Pràctica de rutines funcionals: cal dissenyar rutines útils i efectives per a la persona amb autisme, ja que afavoreixen el sentiment de seguretat i autonomia.

Símptomes associats

Tota síndrome clínica presenta, a part dels anomenats símptomes fonamentals, nuclears o patognomònics, i que constitueixen la base de la seva definició, un conjunt de símptomes secundaris o associats (que no són necessaris per incloure a un subjecte particular en una categoria diagnòstica donada) i que poden variar notablement en cada individu.

En l’autisme, un símptoma associat de primer ordre el constitueix la discapacitat intel·lectual, que afecta un 50%, aproximadament de tota la població afectada.

Conjuntament amb la discapacitat intel·lectual, els símptomes secundaris més freqüents en l’autisme  són:

  • Hiperactivitat (infància)
  • Hipoactivitat (adolescència i edat adulta)
  • Humor làbil
  • Baixa tolerància a la frustració
  • Crisi d’agitació (amb o sense causa aparent)
  • Impulsivitat
  • Autoagressivitat
  • Heteroagressivitat (menys freqüent que la autoagressivitat)
  • Alteracions del son
  • Trastorns de l’alimentació (hiperselectivitat, pica)
  • Crisis epilèptiques (20-25% de la població total)

Autisme i família

És sabut que tota malaltia o trastorn greus i crònics, provoquen un impacte important en les persones més properes al subjecte afectat. Per aquest motiu, les famílies de persones que presenten un trastorn de l’espectre autista (trastorn del neurodesenvolupament crònic i amb freqüència sever) acostumen a patir conseqüències, derivades de la convivència amb el seu fill/a.

L’impacte en les famílies es caracteritza, sobretot, per la presència d’estrès i permanent que, en el cas del trastorn de l’espectre autista (TEA), acostuma a ser superior al de les famílies amb fills que presenten una discapacitat intel·lectual sense autisme, fet que s’explica pels següents factors.

En primer lloc per la incertesa del diagnòstic, ja que en molts casos la identificació precisa del problema pot trigar uns quants anys, molt després de que s’hagin detectat els primers símptomes. Segonament, per les pròpies característiques de la síndrome, que provoquen una inquietud i dubtes importants en els pares: dificultats de comunicació severes; sensació de rebuig de les persones; àmbits poc afectats (molt cops), com la motricitat o l’aspecte físic; problemes sobreafegits de conducta. En tercer lloc, per les incerteses relatives a les causes del trastorn, els programes d’intervenció idonis i l’evolució futura (pronòstic)

La gravetat de l’impacte varia en cada cas, i en funció de tres variables: recursos familiars (psicològics, socioeconòmics i suport social); ajustament de la parella (salut mental i qualitat de les relacions conjugals); i característiques individuals del trastorn autista del fill/a.

El fet de tenir un fill/a amb autisme, l’hem d’entendre com l’inici d’una crisi, i que per tant passa per les quatre fases ben conegudes i descrites com: shock, negació, depressió i realitat (reacció) I és evident que els pares i les mares necessiten suport i assessorament professional regular, per fer front al repte que suposa la convivència amb un fill/a afectat de TEA. Sense l’ajuda professional, que ha d’incloure l’accés a serveis de qualitat i l’atenció als germans/es, la convivència amb una persona afectada de TEA, pot ser molt complicada i les conseqüències  pels familiars, bastant significatives.